HISTÒRIA D'AMOR DELS MEUS AVIS

En Francesc i la Pepita es van conèixer a Maçanet de la Selva, durant la Festa Major de l'any 1951. I des d'aquest moment es varen enamorar. L'avi era el germà petit i els seus germans ja tenien tots xicota. Fins aquell moments, al meu avi, ni li havia agradat mai cap noia dels seu poble.
Aquella noieta de Sant Hilari Sacalm era diferent: molt guapa , discreta i de seguida s'hi va fixar. Ella estava amb les seves cosines grans i feia veure que no el veia, que s'hi havia fixat quan ell anava amb els seus germans a treballar.
Va ser la nit del dia 10 d'agost de 1951 quan van parlar per primera vegada, li va preguntar el seu nom i ella va respondre avergonyida; no li agradava gaire el seu nom i així va ser com varen començar a parlar. Li va explicar que volia ser sabater, i que vindria a Sant Hilari a aprendre amb el seu oncle. i així, aquell hivern, es veurien molt sovint. L'àvia li va comentar que els hiverns a Sant Hilari eren molt freds, però també bonics per la neu.
Quan va arribar el setembre, l'avi va anar a viure a casa dels oncles al poble de l'avi, que tenien una sabateria i taller, i s'hi va quedar cinc anys, fins que va aprendre l'ofici, i va conèixer la dona amb qui es va casar l'any 1960.

MARE I FILL

El meu avi em diu que la seva mare es deia Dolors, era la més gran dels fills que tenien els Soms. De petita, ja feia feines a la masia: Com anar a pasturar le ovelles, donar el menjar a les gallines i arrencar herbes perqué mengessin els conills.
Sempre m'explica, l'avi, que la seva mare es va casar de molt jove, amb en Feliu Reyner. Anava tot el dia enfeinada, amb 4 fills i la feina de la masia.
Ell recorde que era molt dolça, forta i valenta...
Només durant la guerra, que es va quedar sola durant dos anys, va patir molt.
Cuinava molt bé, diu l'avi, i ben aviat li van sortir cabells blancs. Va quedar viuda l'any 1945 quan un tren va atropellar el seu marit Feliu, mai va saber si va ser accident o no.
Va morir amb 99 any, l'àvia Dolors mare del meu avi, després d'una vida plena d'esforç i treball.

PARE I FILL

El meu avi Francesc m'explica que el seu avi es deia Josep Tarrés Solr, va néixer el segle XIX, l'any 1875 en un petita masia a 2km de Maçanet de la Selva.
Quan era molt jove, adolescent, va conèixer Fina Soms Tarrats, filla d'una família que tenia una masia molt més gran i es va casar amb ella.
Van anar a viure a la casa gran, on hi havien molt cavalls i també vaques, i venien la llet a la gent del poble. També tenien molts de camps de blat, i serviren el gra els flaquers del poble i dels pobles veïns per fer pa i coques.
En Josep i la Fina varen  tenir la Dolors i 3 fils més. La masia els anava molt bé i treballaven molt. l'avi m'explica que els anys de la guerra ho varen passar molt malament, perquè els robaven els animals i també el gra. La seva filla Dolors es va casar amb un jove ques deia Feliu Reyner i Ciurana, i durant els anys 1931 i 1933 va ser alcalde de Maçanet de la Selva, pel partit Esquerra Republicana.
En Josep va morir l'any 1945, a l'hospital Josep Trueta.

 

A MANERA DE PREDULIR

El dia 29 de juliol de 2013, en ple estiu, el meu avi va fer 88 anys. era un dia molt calorós, en Francesc Reyner es va aixecar, i se'n va anar a esmorzar; l'àvia li havia posat la llet i les galetes que més li agraden. La seva malaltia es la falta d'oïda i de veguades sembla que l'allunyi de nosaltres.
Avui serà una festa especial: la meva mare i la meva tia han reservat una taula al restaurant "els Ossos"de la Fageda d'en Jordà.
Hi arribem cap a l'una del migdia, l'avi li agrada dinar d'hora; Ens donen una taula rodona; soms sis, el dinar va molt bé, hi ha de tot i molt. El que li agrada mésal meu avi és la paella, que es parteix amb mi. Als postres, ve un gran pastís i li donem un regal és una abraçada molt forta i un rellotge que li agrada molt. Quan arriba a casa està molt cansat i molt content.
En queda-nos sols, he agafat una llibreta i un bolígraf, li he damanat que m'espliques com havien estat els seus vuitanta-dos anys. amb gran tranquil·litat, m'ha explicat tot aixó que vosaltres ara llegireu.


els Ossos de la fageda